Sexe/poesia oral 

Que boniques són les paraules
quan són expulsades per la teva suau escletxa labial.

Les mateixes. La mateixa silueta en elles. El mateix so.
Inclús el meu mateix jo d'aquell moment.
No són possibles a l'extranger femení, no.

I ni que ho fossin,
no vindrien de tu, serien dibuixos calcats,
miralls que imiten, disfresses,
paraules que perden forma
i que s'expandeixen a l'extens,
a l'oblid

serien fum.

I jo no sóc maleducat, el fum el deixo entrar dins meu,
l'escolto,
però no me'l prenc seriosament,

jo amb el fum només ric

(com fan els tontos quan no senten quelcom)

Però tranquil·la, jo et tinc sòlida en ment,
en el racó reservat a la teva vagina parladora i el meu pit.

Només quan em parles tu, l'acte es fa noble, bonic.

Quintí Casals