Poema ensucrat

Encara recordo l'instant
en que el meu pit va minorar
per expandir-se
i en que van els meus ulls també,
fondre's en la punxada feta
per mirar aquella perfecta forma femenina,
atent jo a com aquest moment
parava el temps
mentre ella feia una metamorfosis a l'abstracta necessitat
i endolçava amb aquest acte
aquest poema i la meva història:
m'endinsà ella en la seva saliva.

(Els dies passaren)

El tacte a la seva pell, els terratrèmols romàntics,
les foses d'esperit entre els nostres llavis i les nits
on els estels eren al llit desafiant
la gravetat de la nostra caiguda:
cremaren fins avui

(difuminant i movent l'aire amb la seva combustió)

Encara recordo l'instant en que
segellant un pacte entre petons en un paper de sospirs
vam decidir ser la persona pactada, paral·lela,

amb qui trencar-nos en un futur el cor,
amb qui enderiar-nos,
amb qui enamorar-nos

tots dos.


Quintí Casals