Devorat pels àcars doctorats en filosofia relativista

Jo no hi faig res aquí i ara,
sóc pols, suspès en les brises i fulminat per la llum solar,
oblidat en el racó de la immensitat,
sóc matèria incoherent sense respostes,
nul com el somriure del vent
que es sent però no s'albira.

Només sóc història, un ordre cronològic de fets,
una llufa o un pet que s'envà inadvertit.
Un silenci no acordat.
Cordes, acúfens i embranzides d'emocions
adherides a altres sanefes de pols
poden donar un sentit per sentiment a la vida,
una mica de lligam,
quallant, borbollejant amb química
aquest no-res, aquesta pluja insonora que és el pols,

sabent que algun dia es tornarà a escampar,
dubtant, essent conscient,
morint en cada pregunta una mica
per l'intent d'una resposta que en falç
dibuixa un trop, un holograma.

I Quintí haurà passat per la vida i ja està
-Chuf-
Apareixent, estant i marxant,
per més que triomfés, que fes petjada,
que fóra un indigent,
per més que el recordessin amb lletres o fets,
que el recordés la sensibilitat de s'amare, s'afill
o l'estimada que sempre l'espera

Quintí continuaria sent pols,
una polseguera amb forma humana
engolida per l'aspiradora que és el temps
quan calla davant de qualsevol pregunta sincera.


Quintí Casals