Aquell benestar efímer que volem sistematitzar 

Hi ha somriures sentimentals,
que surten de l'interior cap a l'exterior
com siluetes plenament espirituals,
surten directes, sense por,
ensenyant el més sincer dels rituals,
és l'alegria causal, l'emoció.
(és quan aquest sorgeix per quelcom)

D'altra banda, existeixen somriures prolongats,
que surten de l'exterior cap a l'interior,
aquests provenen de la paraula felicitat,
l'agafen els humans creient en la seva evolució
i en la seva pacífica i falsa estabilitat,
perquè sempre coexisteixen la joia i el dolor,
és el segon el que sempre guanya el combat,
som l'únic animal que somriu a la depravació
i no abandona o arregla allò que s'ha trencat.

[Somriure és la millor de les sorts,
voler-ho allargar massa,
és l'antònim de la paraula, és la seva mort,
és la goma que borra la seva gràcia.
(Els humans sempre creant inabastables mots)]

La gent té com objectiu ser feliç,
diuen "és al màxim on podem arribar",
es a dir,
té com objectiu aprendre a ignorar
i a l'adversitat perversa dir que si
tot caminant amb els ulls tapats,
sense saber, però creient en un bon camí.

[Ser feliç és estar foll,
és disfrutar de com et maltracta la realitat
i de com et treu la sang del coll,
jo no pretenc que sigueu amargats,
només que tingueu un cor més estoic.

Surt al carrer i somriu,
però és clar,
sempre que hi hagi un motiu.]

La felicitat és pasatgera, per tant no existeix,
som els fluxos aïllats de somriures divergents.

Quintí Casals