Freda circulació sanguínia

Vaig obrir la finestra
i vaig sentir el carrer com casa meva.
Quina olor, quin dolor,
pobra gent que té com a cuina un contenidor,
pobra gent que la tragèdia és la seva televisió,
i quina destresa la nostra,
d'esborrar el seu record amb la nostra acomodació.

[Quin fred que hi feia allà fora,
aquells gèlids punys no coneixien l'esperança
i la calor del cartró de vi servia per avançar
retrocedint en cada pas a l'abisme de no voler estar sa.
Pobres ulls, pobra barba,
encara hi queda vòmit i pa,
encara hi queden les restes d'una vida amarga.]

I ara em ploren els ulls mentre escric,
el nas xucla l'última respiració dels seus embolics.
Serà que sóc com ells, que sento el seu melic.
Serà que és on vaig o que em perdo mentre escric.
Ho sento, no puc acabar una poesia tan sincera,
o és el franc català o aquesta societat tan mísera,
moriu-vos tots per deixar caure i no donar la mà
a aquells que algun dia podríeu ser vosaltres o el vostre germà.

[Algunes lletres van quedar al foli deformades,
caigudes igual del cel com les meves llàgrimes,
mullades i difuminades per aquestes gotes estranyes,
deixant cec el que hi tinc sota les pestanyes,
i mai podreu entendre ni comprendre,
que per més que no vulgueu veure
no veureu més que el que hi ha al carrer,
allà en un racó o bé, en un caixer.]

La vostra puta misèria
el resultat d'una humanitat,
la pobresa i la indigència,
pobres pobres, pobra societat.
els pobres no tenen perquè ser pobres
Peró pobres sereu vosaltres eternament
per la vostra maldat.

[Feia temps que no plorava
i ho heu aconseguit fent-me obrir una finestra,
imagineu que trista i fastigosa
és la vostra existència.]

FILLS DE PUTA.

Quintí Casals