Quan penso en totes les guerres
que han begut de la nostra sang,
en tots els exilis que han proporcionat
als pobles la suposada multiculturalitat,
en totes les cigarretes que els homes ens
hem fumat per depressions, plors i malestars...
l'estiu es trenca, la pau es trenca, els astres
deixen d'orbitar i els meus ulls flueixen
per l'aigua d'un riu de llàgrimes.
I quan penso, també, que ja no hi ha messies
que ens puguin salvar, que tota política és populisme,
que, simplement, correm en cercles cap a un final tràgic...
les dents em grinyolen, el cor se'm difumina,
els diumenges se'm mengen terra endins.
Camino, indiscret, per la ciutat i les faroles ja no il·luminen.
Els animals del zoo em miren amb cara incerta, perduda.
Els immigrants arriben a Tarifa, veig com els tornen.
Gaza explota un dia més.
Cada cop som més presos de la utopia eixida.
Cada cop més alcohòlics, més suïcidis, més indiferència.
La vida -ja no hi ha sortida-, és una rave
per l'avorriment o la subsistència.
La vida se'ns ha fet petita, curta.
Truquem a les portes del cel
i ningú ens contesta.
Vam tenir l'oportunitat de conquistar el món,
de regalar-nos els uns als altres vi i roses...
i aquí estem, planyent el no haver sabut
conviure en un lloc comú,
estrenyent fort les mans
en silenci
mentre esperem,
dòcilment,
la mort.
Quintí Casals
No hay comentarios:
Publicar un comentario