Tot torna a començar,

les padrines coseixen, els animals respiren

i no sé fins quin punt la meva pell bordeja l'infinit,

les meves mans acluquen la mirada.

Un cel destruit intenta travessar els marges

i, mentrestant, jo

mirant gemegar els arbres.

Voldria ser una cuca de llum entre els teus pits,
voldria, també, trobar el sentit de la vida a Google.

Però no, res mai ningú serà tot sempre algú.
No hi ha més.

Que dormin els nens junt amb els àngels,

que mil i una televisions apaguin les estrelles;

l'espectacle del taciturn ja és aquí.

Crema el món el crit de la veritat.
Crema i a tots ens importa una
gran merda.

Per això, 

si encara i així pots agafar la pilota

d'odi que governa tots els cors 
d'aquest temible univers,

si encara i així pots divisar

l'ocell estúpid del malnom...

bona sort,

bona sort.

qcb