Parlo d'univers i parlo d'estrelles, corrents, trampes: un espai molt folgat i sideral. El món ha canviat, i molt. Ja res és monolític, fixe. Tot s'escapa cap més enllà del que puguem imaginar. Enrere queden els oficis i els gremis. Enrere queda el començar i jubilar-se a una mateixa empresa, fins i tot el prosperar dins una mateixa empresa. Avui dia regna la immediatesa i l'habilitat; contínuament ens hem de renovar. I si, això espanta.
Madurar és seleccionar una opció i no una altra. Com bé va dir Amèlie Nothomb, escollir també és rebutjar, enfocar un objecte o un altre. I... a qui li agrada rebutjar? Penso que a ningú. Em sento molt insegur pel que fa al meu futur. Moltíssim. I com jo penso que tots els meus companys.
Criats entre castells de joguines i serpentines, la meva generació s'ha construït a partir d'un ideal disneyenc. Des de ben petits, hem set els més guapos a ulls de les padrines i els més bons a ulls dels pares. Tot ho hem fet bé. Rar cop se'ns ha pegat. Rar cop els pares no han cedit als nostres plors. Hem crescut pensant que el món era nostre i, ara, som, finalment, a expenses del món. Espanta –torno a dir- entendre i comprendre que res del que se'ns havia dit fins ara era cert. Que toca currar, i molt.
Molt perquè a més ens trobem en una època de vaques magres. La crisi colpeja el nostre absurd país i molt progressivament la cosa millora. "Sou la primera generació que viureu pitjor que els vostres pares", em deia un professor; nosaltres, a classe, no l'escoltàvem i rèiem d'ell. També ens deia que "a la seva empresa duraríem ben poc"; un altre cop, rebia de part nostra burla i passivitat. Ara comprenc que no només allò que deia era veritat, sinó que a tots ens hagués anat molt bé fer-li una mica de cas. Una generació plena de manques d'esforç i disciplina. "Son malos tiempos, hay golpes bajos. Todo el mundo es artista, nadie tiene trabajo”, deia El Coleta. I doncs... què serà de nosaltres?
Quintí Casals
No hay comentarios:
Publicar un comentario