a veces hay que callar ante la palabra del padre
no sabes cuánto queda de tu pasado o de tu presente
y no vamos a ser ahora unos chulos y ronearnos ante la verdad

todo es cierto
qué colores tan ávidos los de la mariposa
qué cielo tan largo el del infinito

y el tiempo se escurre entre los límites del mañana
pero ya me da igual

y tengo mi cuenta de youtube llena de canciones tontas
pero ya me da igual

el otro día escuché "la gente que se pasa de lista se vuelve gilipollas"
y lo entendí literalmente

sin duda
me he dado la vuelta a mí mismo
no es que sea gilipollas pero ya perdí la fe de encontrar algo

qcb

todo parece ser urgente
y dividirse en pieles y colinas

vestiditos todos a nuestra manera
nos pudrimos todos a nuestra manera

y es precioso ver a las gentes sonriendo sin saber porqué
y es precioso porque sabes que lloraran tarde o temprano

no le deseo el mal a ninguno de nosotros
simplemente me es indiferente serle indiferente al universo

qcb

sólo quedan piedras rodeándome
mi perro, mis padres, mis coleguis

todo parece estar en plena sinfonía con las nubes
titiritando todos ellos en un círculo estúpido de vaivén

sólo quedan piedras entorno a mí
y yo soy ahora también piedra

sin brazos, sin patas, sin ningún
valor por darle a nada, a algo

ya no distingo ni tan sólo eso
¿qué más da pájaro en mano que 20 volando?

es verano y en snapchat todos juegan a ser un filtro
es verano y no entiendo aún por quién me muevo

sigo entre 4 paredes blancas
viendo las moscas pasar

qcb

sólo veo la vida como un gif
repitiéndose contínuamente
y mis manos blancas
sin concretarse en el mundo y sus apéndices

me siento muerto, no corre sangre
dentro de mi

veo todo como una performance

¿quién dictaminó qué era
lo que era?

qcb

imagino a una mujer de la antigua roma
chorreando gota a gota
por cualquiera de esos romanos de panza
tuerta y terciopelo carmín

o a las autrolopitecus
acariciando por primera vez un rostro

imagino a los hippies de los sesenta
corriendo uno tras de otro desnudos
y ciegos de lsd

y también a los renos
follando entre ellos
alegremente

pero pienso después en ésto,
las monochrome rooms, los cafés calientes,
tinder y todo lo que representa 1 sms,

veo todas esas masacradas y lánguidas caras,
toda esa pobredumbre diferencia ante nada

y coño, he he
ande'hemo llegao?

qcb

1

una xispa de cel sobre la taula,
s'encenen tots els planetes en un foc
incomprensible
                     i ja no entenem res.

ara per ara només m'importa si em miren les noies,
si em donen 2 o 3 rals o si em puc emborratxar
en va

perquè les xispes segueixen llampejant
i el vent segueix bufant
i tot crema, i tot crema.

2

qui creu que les seves mans són certes,
balla amb la polla fora
una cançó de luis miguel

qui toca i afirma "oh, hauríem de fer això,
hauríem de fer alló", es beu la seva saliva
en l'imperatiu de l'estúpid present

perquè les xispes segueixen llampejant,
el vent segueix bufant

i jo cremo, i ells cremen

en el punt de la veritat
i la coma de l'infinit.

qcb

Què serà, serà?

Ja han passat 4 anys des que vaig començar el grau en Comunicació i Periodisme audiovisuals. Ja han passat 4 anys i, després d'escriure uns quants guions, manejar càmeres i aprendre a "comunicar", em sento nu: despullat davant de l'inhòspit univers laboral.

Parlo d'univers i parlo d'estrelles, corrents, trampes: un espai molt folgat i sideral. El món ha canviat, i molt. Ja res és monolític, fixe. Tot s'escapa cap més enllà del que puguem imaginar. Enrere queden els oficis i els gremis. Enrere queda el començar i jubilar-se a una mateixa empresa, fins i tot el prosperar dins una mateixa empresa. Avui dia regna la immediatesa i l'habilitat; contínuament ens hem de renovar. I si, això espanta.

Madurar és seleccionar una opció i no una altra. Com bé va dir Amèlie Nothomb, escollir també és rebutjar, enfocar un objecte o un altre. I... a qui li agrada rebutjar? Penso que a ningú. Em sento molt insegur pel que fa al meu futur. Moltíssim. I com jo penso que tots els meus companys.

Criats entre castells de joguines i serpentines, la meva generació s'ha construït a partir d'un ideal disneyenc. Des de ben petits, hem set els més guapos a ulls de les padrines i els més bons a ulls dels pares. Tot ho hem fet bé. Rar cop se'ns ha pegat. Rar cop els pares no han cedit als nostres plors. Hem crescut pensant que el món era nostre i, ara, som, finalment, a expenses del món. Espanta –torno a dir- entendre i comprendre que res del que se'ns havia dit fins ara era cert. Que toca currar, i molt.

Molt perquè a més ens trobem en una època de vaques magres. La crisi colpeja el nostre absurd país i molt progressivament la cosa millora. "Sou la primera generació que viureu pitjor que els vostres pares", em deia un professor; nosaltres, a classe, no l'escoltàvem i rèiem d'ell. També ens deia que "a la seva empresa duraríem ben poc"; un altre cop, rebia de part nostra burla i passivitat. Ara comprenc que no només allò que deia era veritat, sinó que a tots ens hagués anat molt bé fer-li una mica de cas. Una generació plena de manques d'esforç i disciplina. "Son malos tiempos, hay golpes bajos. Todo el mundo es artista, nadie tiene trabajo”, deia El Coleta. I doncs... què serà de nosaltres?

Quintí Casals