1

una xispa de cel sobre la taula,
s'encenen tots els planetes en un foc
incomprensible
                     i ja no entenem res.

ara per ara només m'importa si em miren les noies,
si em donen 2 o 3 rals o si em puc emborratxar
en va

perquè les xispes segueixen llampejant
i el vent segueix bufant
i tot crema, i tot crema.

2

qui creu que les seves mans són certes,
balla amb la polla fora
una cançó de luis miguel

qui toca i afirma "oh, hauríem de fer això,
hauríem de fer alló", es beu la seva saliva
en l'imperatiu de l'estúpid present

perquè les xispes segueixen llampejant,
el vent segueix bufant

i jo cremo, i ells cremen

en el punt de la veritat
i la coma de l'infinit.

qcb

Què serà, serà?

Ja han passat 4 anys des que vaig començar el grau en Comunicació i Periodisme audiovisuals. Ja han passat 4 anys i, després d'escriure uns quants guions, manejar càmeres i aprendre a "comunicar", em sento nu: despullat davant de l'inhòspit univers laboral.

Parlo d'univers i parlo d'estrelles, corrents, trampes: un espai molt folgat i sideral. El món ha canviat, i molt. Ja res és monolític, fixe. Tot s'escapa cap més enllà del que puguem imaginar. Enrere queden els oficis i els gremis. Enrere queda el començar i jubilar-se a una mateixa empresa, fins i tot el prosperar dins una mateixa empresa. Avui dia regna la immediatesa i l'habilitat; contínuament ens hem de renovar. I si, això espanta.

Madurar és seleccionar una opció i no una altra. Com bé va dir Amèlie Nothomb, escollir també és rebutjar, enfocar un objecte o un altre. I... a qui li agrada rebutjar? Penso que a ningú. Em sento molt insegur pel que fa al meu futur. Moltíssim. I com jo penso que tots els meus companys.

Criats entre castells de joguines i serpentines, la meva generació s'ha construït a partir d'un ideal disneyenc. Des de ben petits, hem set els més guapos a ulls de les padrines i els més bons a ulls dels pares. Tot ho hem fet bé. Rar cop se'ns ha pegat. Rar cop els pares no han cedit als nostres plors. Hem crescut pensant que el món era nostre i, ara, som, finalment, a expenses del món. Espanta –torno a dir- entendre i comprendre que res del que se'ns havia dit fins ara era cert. Que toca currar, i molt.

Molt perquè a més ens trobem en una època de vaques magres. La crisi colpeja el nostre absurd país i molt progressivament la cosa millora. "Sou la primera generació que viureu pitjor que els vostres pares", em deia un professor; nosaltres, a classe, no l'escoltàvem i rèiem d'ell. També ens deia que "a la seva empresa duraríem ben poc"; un altre cop, rebia de part nostra burla i passivitat. Ara comprenc que no només allò que deia era veritat, sinó que a tots ens hagués anat molt bé fer-li una mica de cas. Una generació plena de manques d'esforç i disciplina. "Son malos tiempos, hay golpes bajos. Todo el mundo es artista, nadie tiene trabajo”, deia El Coleta. I doncs... què serà de nosaltres?

Quintí Casals

La imprudència d'ésser,
la meva gosseta llepant-se la regla,
cada maó recordat en el mur de la imperfecció.

em miro i no em veig
jugo les cartes contra el més sumptuós
dels dimonis,
escolto cada un dels miraments
del meu jo.

em miro no hi veig;
reprodueixo tot a 1080,
cada casualitat es redueix al
lament que em mira cara a cara.

qcb

Tot torna a començar,

les padrines coseixen, els animals respiren

i no sé fins quin punt la meva pell bordeja l'infinit,

les meves mans acluquen la mirada.

Un cel destruit intenta travessar els marges

i, mentrestant, jo

mirant gemegar els arbres.

Voldria ser una cuca de llum entre els teus pits,
voldria, també, trobar el sentit de la vida a Google.

Però no, res mai ningú serà tot sempre algú.
No hi ha més.

Que dormin els nens junt amb els àngels,

que mil i una televisions apaguin les estrelles;

l'espectacle del taciturn ja és aquí.

Crema el món el crit de la veritat.
Crema i a tots ens importa una
gran merda.

Per això, 

si encara i així pots agafar la pilota

d'odi que governa tots els cors 
d'aquest temible univers,

si encara i així pots divisar

l'ocell estúpid del malnom...

bona sort,

bona sort.

qcb

Ke kiere ase? Pedro Ladroga's RMX

y si después de tantos consejos

empezaste a fumar, a tomar, a sostener
en tus tristes dedos de luna
una piedra tan grande como un alma,

y si creíste ganar, si creíste perder

si creíste que todo era soleado
como en un filtro de instagram
o rosa como el boomer que mascabas en primaria,

si por casualidad
te diste cuenta que del minuto a la hora tan solo hay un tiempo,
que para entrar hay que salir, que para descargar una foto
nunca hay que llevar la memoria llena,

si ya cambiaste una rueda a tu auto,
si te rompiste la uña jugando en el patio
si terminaste tus estudios o pasaste tus días fumando petas.

¿ke kiere ase? ¿ke kiere ase
si all day explotan nuestros ojos en agua?

si ya te trabaste en los tres tristes tigres,
si ya cambiaste el amor por tinder,
si las alas del universo se funden
en el tejado de tus ojos

¿ke kiere ase? ¿ke kiere ase
si vivimos todos atrapados en la suerte?

Quintí Casals

expandir el terreno,
tocar el silencio

plantearme por qué le gustará tanto justin bieber a mustafa
querer sentir crujir una patata frita en la boca.

estoy tirado en medio del desierto,
de entre un mar atiborrado de estrellas

y tan sólo pretendo
irrumpir el instante

en el fuego que quema.

Quintí Casals

tírame a la basura
escúrreme
estréchame
trátame mal

y mírame a la cara
cuál pájaro tenue de corral.

susúrrame que las montañas del fondo
son tan sólo son un espejismo de sol

déjame pudrir como el yogur de ayer
déjame disolver cuál simple aspirina,
derretir como tu piel de cristal.

escúpeme aunque no creas que sea el camino,
dibuja mi polla en el cristal de tu coche;
escribe mi nombre en minúsculas
y echa tu suave aliento al aire.

haz lo que te dé la gana conmigo,
mañana será otro día.

en mis Nike's sólo
hay manchas de idas y vueltas,

filtros de tus ojos en estampida.

Quintí Casals